Els estudis duts a terme majoritàriament per disciplines com la teologia, la sociologia, l'antropologia i la psicologia, distingeixen precisament la vessant des de la qual s'accedeix a abordar el concepte. Així, teològicament, es parla de secta per referir per exemple al cristianisme en els seus començaments (com a grup minoritari que va ser); sociològicament, es podria considerar secta a qualsevol tipus d'associació (des d'un club de fumadors fins l'afició d'un equip de futbol passant per una penya d'unes festes locals); antropològicament, fins i tot es planteja la necessitat i conveniència d'agrupar-se a la consecució de determinats objectius o per a la pròpia supervivència del grup i, finalment, psicològicament es abordar tenint en compte estrictament el comportament.
D'altra banda, bàsicament es parla de dos tipus de sectes: la destructiva que exigeix absoluta devoció de l'adepte, la coercitiva que implica manipulació i crea dependència i la totalitària que anul·la per completa a la persona. No obstant això, no es parla de les sectes constructives per referir-se a grups la influència sobre els seus seguidors podria considerar sectària (en el pitjor dels sentit) però que aporta més beneficis que perjudicis. Alguns exemples serien una ONG, una associació de mestresses de casa o un club de piragüisme.
La dedicació dels seguidors d'aquest tipus d'associacions pot ser de tal extenció que bé podria ser considerat com excessiu per a qui no pertany a ells però que, per contra, injecten benestar i aspectes positius que també haurien de tenir-se en compte. A un nivell de comportament, el rentat de cervell es duria a terme controlant l'entorn i manipulant. Les tècniques per a desplegar-lo passen per l'aïllament de la família i del cercle social més proper, el control de la informació, la dependència existencial o l'afebliment psicofísic.
També la simplificació de la realitat al binomi bo-dolent o plaer-dolor i, el més greu al nostre entendre, la denigració del pensament crític, la identificació amb el grup (o el líder) fins a la seva màxima expressió i els càntics o mantres. Dit això, si pensem en el comportament de les fans adolescents d'alguns icones de la música pop, el comportament dels seguidors d'un club de futbol de primera divisió o el comportament dels aficionats a un partit polític en un míting, podríem considerar-ho sectari tranquilment. Per tot això, creiem convenient revisar el concepte i sobretot l'ús pervers que d'ell es fa en segons quines situacions. Un detonant per considerar a un grup (religiós, comercial, etc.) és que les queixes dels que van estar dins sumin un nombre suficient i que algú dediqui temps a la seva recopilació. Però, el fet que ningú hagi recopilat les queixes en forma d'històries personals dels damnificats del tancament d'una empresa, o els disgustos dels seguidors d'un equip de futbol o bàsquet quan l'equip no guanya (o descendeix de categoria), o ningú hagi dedicat temps a calcular l'extorsió econòmica que suposa ser aficionat a un partit polític o sindicat, o el marxandatge que acabes adquirint al cap d'una vida del teu ídol del rock, no vol dir que col·lectius ben vistos pel gran públic no poguessin ser considerats una "secta". Al meu entendre, ho són ... però constructives. El adepte és conscient que segueix irracionalment un líder o un ideal, ho fa amb gust i té capacitat de crítica (almenys en privat amb altres seguidors) de tant en tant. És aquesta crítica privada la que determina si estem davant una secta tal com es percep col·loquialment (és a dir, una cosa dolenta) o estem davant un grup no majoritari que des de fora no s'acaba d'entendre.
I tú, creus que existeixen les sectes constructives?
