CULTURA
La cultura és, en realitat, tot allò que fem, és a dir, condiciona la nostra actuació i pensament. Aquest concepte està elaborat per ciències com l’antropologia i la sociologia.
La primera definició de caràcter sociològic atribuïda al concepte va ser l’establida per l’antropòleg anglès Edward Burnett Tylor en la seva obra Cultures primitives, del 1871. La definició proposada era la següent: Cultura és un conjunt complex que comprèn els coneixements, les creences, l’art, el dret, la moral, les costums i la resta d’hàbits i aptituds que l’home adquireix en quant que és membre de la societat.
Per altra banda, el sociòleg canadenc Guy Rocher atorga diverses característiques al terme cultura:
Afecta a tota l’activitat humana.
La cultura és acció, realitat viscuda per persones.
Són maneres més o menys “formalitzades”.
Són maneres compartides per una pluralitat de persones.
No és biològica. No es neix amb cultura, la cultura s’aprèn.
És objectiva i simbòlica.
És un “sistema”.
La cultura seria un sistema relativament integrat d’idees, valors, aptituds, afirmacions ètiques, formes de vida, que estan disposats en esquemes o patrons que posseeixen una certa estabilitat dins d’una societat determinada, de manera que influeix en la seva conducta i estructura. La cultura consisteix en coneixements, pautes de conducta que han estat socialment apreses. És un fet abstracte, però es manifesta en conductes concretes i en resultats concrets. Les seves funcions serien, principalment, tres: en primer lloc, permet considerar-se de forma individual i col·lectiva a membres d’un grup o societat; seguidament, considerem la seva “funció psíquica”, ja que dóna forma a les personalitats individuals, i per últim, diem que la cultura adapta l’home al seu entorn.
Considerem sis elements culturals principals:
Els elements cognitius
Les creences
Les normes.
Els valors.
Els signes: poden ser de dos tipus: Senyals o símbols.
Formes no normatives de conducta.
Aquells que intenten aproximar-se a l’ideal de les pautes de conducta elevant-se per sobre del compliment normal, diem que efectuen una desviació positiva. Contràriament, aquells que es desvien negativament estarien per sota del llindar de compliment considerat normal.
És necessari, a més, distingir entre cultura real i ideal. La cultura real és aquella de la qual formem part en l’actualitat, heretada pels nostres progenitors i que guarda patrons de tradició, els quals es veuen modificats pels avenços tecnològics que originen la difusió de nous sistemes de valors; per tant, la cultura real és el producte de les supervivències de les generacions. Per altra banda, la cultura ideal és aquella que desitgem posseir, que es fonamenta en la major pràctica i defensa dels valors més oblidats en el sí de la societat.
SUBCULTURA
El terme subcultura, utilitzat en sociologia, antropologia i estudis culturals per definir un grup de persones amb un conjunt distintiu de comportaments i creences que les diferencia dins de la cultura dominant de la que formen part. Pot formar-se a partir de l’edat, grup ètnic o gènere dels seus membres. Les qualitats que determinen la seva aparició poden ser estètiques, polítiques, sexuals o una combinació de totes les anteriors.
Les subcultures es defineixen, generalment, per la seva oposició als valors de la cultura dominant a la qual pertanyen, encara que aquesta definició no és universalment acceptada, ja que no sempre es produeix una oposició entre subcultura i cultura de manera radical.
En aquest sentit es diu també que les sectes i altres grups o segments de la societat, amb diferents i nombrosos components de la cultura simbòlica o no material poden ser observats i estudiats com subcultures, i és necessari observar que l’interaccionisme simbòlic és fonamental en aquests grups.
CONTRACULTURA
Si la subcultura es caracteritza per una oposició sistemàtica a la cultura dominant, pot ser descrita com una contracultura.
El concepte counterculture neix als anys 60, com herència del moviment hippies. Alguns autors han considerat que la counterculture és un concepte clau per entendre una generació que va experimentar un descontentament cap a la figura parental i la societat.
El terme en qüestió, d’acord amb Bennett, és un vocable que ajuda a entendre la desil·lusió dels jovent de l’època en quant al control de la cultura parental i de la falta de desig de formar part de la societat. Per altra banda, per Clark la paraula no tan sols s’ha d’entendre com el fet d’anar en contra de la cultura parental, tant ideològica com cultural, sinó també com una manera suau d’atacar a les institucions que representen el sistema dominant i reproductor com son la família, l’escola, els medis de comunicació i el matrimoni.
