Wilson, en la seva obra de Sociologia de les sectes religioses, proposa una sèrie de tipologies per a classificar les diferents organitzacions sectàries, i n’ha diferenciat set, les quals exposarem a continuació:
1. Sectes conversionistes.
Institucions que enfoquen el seu credo en la culpabilitat humana heretada del pecat original, prenent com vertaders els textos bíblics. Són, en general, sectes nascudes en el si del protestantisme evangèlic com els deixebles de Wesley, els metodistes. La conversió és entesa com una “experiència de cor” en la qual l’individu accepta a Crist com a salvador. Aquestes organitzacions solen transformar-se en confessions, passant de tenir una actitud crítica a una conformista. Així mateix, presenta un fort proselitisme.
En aquesta tipologia podem emmarcar els moviments pentecostals o l’Exèrcit de Salvació.
2. Sectes revolucionistes.
Partint del concepte agustinià de que el món segueix un pla diví en un temps lineal des del Gènesis a l’Apocalipsi, aquestes sectes basen la seva salvació en les profecies revelades en la Bíblia. D’aquesta manera, la salvació tan sols vindrà del coneixement de la paraula divina i els seus manaments. La seva noció de Déu no és precisament amorosa, ja que té una actitud agressiva respecte el món. L’actitud d’aquest tipus de secta és empirista, materialista i molt poc emotiva.
En aquesta tipologia trobem als Testimonis de Jehovà o als cristadelfians.
3. Sectes manipulacionistes.
Consideren tenir el monopoli de la salvació gràcies a un cos doctrinal que es troba ocult però que qualsevol persona pot arribar a entendre. Pretenen redescobrir les veritats revelades en les Sagrades Escritures. La figura de Déu es concep com un fet abstracte i mancat d’emotivitat.
Les sectes no acostumen a evolucionar i procedeixen sobretot del moviment cientista; exemples d’aquest tipus de sectes serien la Ciència Cristiana, la Teosofía, la Cienciologia i l’ocultisme.
4. Sectes introversionistes.
Aquestes sectes conceben la salvació únicament dins de la comunitat en retir. No tenen afany proselitista ni evangelitzador fora de la comunitat, ja que la il·luminació no és fàcil al ser necessària una rectitud moral. El desenvolupament d’aquest tipus de secta es relaciona amb la tolerància religiosa del lloc en el que es troben. Tradicionalment, s’han instal·at sectes d’aquesta tipologia en comunitats aïlladres de Nord-Amèrica o Rússia durant els segles XVIII i XIX i en àrees frontereres d’Amèrica del Sud i Central en el segle XX. Molt coneguts són els hutterians centreeuropeus posteriorment emigrats al Canadà o certs grups americans com els menonites, amish i adventistes del sèptim dia.
5. Sectes tamatúrgiques.
El seu àmbit d’actuació preferent és el del sanament de malalties, i per això utilitzen miracles, oracles i la invocació d’esperits. Donen gran importància a la vida d’ultratomba i a la comunicació amb els morts, la relació fonamental és la que es dóna entre el fidel i l’esperit a través del mèdium. Un clar exemple d’aquesta tipologia són els moviments espiritistes.
6. Sectes reformistes.
Són molt poc freqüents. Viuen en comunitats aïllades, tot i que no senten cap hostilitat cap al món exterior. Mostren poc afany evangelitzador, i la salvació per a ells és una gràcia universal que arribarà a tots els homes. El paradigma de secta reformista és la dels quàquers.
7. Sectes utopistes.
Aquestes organitzacions s’aparten de la societat i consideres que la salvació és possible sempre i quan es reconstrueixi la societat mitjançant el treball humà guiat per principis divins. Intenten redescobrir un nou model de societat no corromput, molt similar als falansteris que proposava el socialisme utòpic. Els candidats a membres per a formar part d’aquest tipus de sectes són seleccionats específicament; exemples d’aquesta tipologia són la Comunitat Oneida o la Fraternitat de la Nova Vida.
I tú, quina creus que és la més freqüent?
